Segons conta la tradició, en un dels festejos es va vessar el contingut d'una xicra sobre el vestit d'una dama i el marqués, alarmat pel contratemps, va idear un sistema per a evitar este tipus d'incidents.

Basant-se en les oueres d'origen medieval, va afegir a un plat una abraçadora calada per a subjectar la xicra. L'original solució va ser batejada com a marcelina en honor del seu precursor. En un primer moment les marcelines van ser confeccionades en plata; però quan a principis del segle XVIII es generalitza el consum de xocolate a Europa, la Real Fàbrica del Comte d'Aranda de l'Alcora serà la primera a fabricar-les en ceràmica fina.

Posteriorment altres centres com Ribesalbes, Talavera, Terol o Manises les van incorporar també al seu repertori formal, a partir de la influència que l'Alcora va projectar en les seues produccions des de 1750-1770.

Si bé l'estructura de la marcelina es manté invariable des de la seua introducció a l'Alcora (plat amb gerra calat central), el seu perfil evoluciona i es diversifica amb l'esdevindre dels anys. La primera forma a aparéixer és la petxina o venera; perviu durant tot el segle XVIII i servirà de suport a multitud d'estils decoratius d'esta època. L'esmalt de base és quasi sempre blanc estannífer, però no falten exemples amb coberta groga o blau. Paral·lelament apareix el model de plat circular, menys abundant i que pareix extingir-se abans que aquell. Versions evolucionades d'este últim tipus són les marcelines de cantell gallonat (de les que el Museu de l'Alcora compta amb un dels escassos exemplars coneguts) o de cantell fistonat. Ambdós models apareixen relacionats amb les sèries ornamentals de la segona mitat del segle XVIII.

Pertanyents al gust rococó imperant són les marcelines en forma de pàmpol, de retallada silueta. Apareixen a partir de 1750, poc abans que les de forma de colom (en les seues versions realista i bicèfala), adscribibles a la popular col·lecció de peces zoomorfes conegudes com a fauna de I'Alcora.

També les vaixelles blanques en terra de pipa (pasta de gran qualitat introduïda a l'Alcora pel mestre francés François Martin en 1774) van comptar entre el seu elenc formal amb marcelines de perfils retallats, curvilinis o suaument alçats, imitant formes vegetals o de petxines. Totes estes formes van estar en ús, amb major o menor fortuna, des del moment de la seua aparició fins a finals del segle XVIII o principis del segle XIX.

No obstant, els estils decoratius sorgits cap al canvi de centúria (les flors alemanyes i el reflex daurat), purament neoclàssics, no incorporen les marcelines al seu repertori tipològic (excepte de manera excepcional): s'imposen ara els xicotets plats circulars sense gerra i les tasses monoasades, de parets cilíndriques o corbes. Este binomi platet-tassa triomfarà definitivament, deixant a la marcelina i la xicra com un singular exemple de la sofisticació i el refinament que la ceràmica en general, i la ceràmica fina de l'Alcora en particular, va aconseguir en el segle XVIII.